El barret de la Núria
quan damunt meu vaig veure’l volar,
entre Sallent i Súria,
quin és el vent que el va rapinyar ?
El barret de la Núria,
quan jo d’un salt el vaig ‘ver agafat,
entre Sallent i Súria,
quin vent se l’havia emportat ?
No és la tramuntana,
que bufa amb desgana,
molt menys el llevant
que ens va humitejant,
no és pas el xaloc
tampoc,
sinó el més arrauxat,
sinó el més magistral
de la colla dels vents...
En un mot: el mestral.
Me la va fer conèixer, i com a agraïment,
ja només molc el blat en els molins de vent.
Quan després a la Núria
la breu faldilla se li arromangà,
descobrint la blancúria :
del seu cuixam, quin vent va bufar?
La falda de la Núria,
quan molt amunt, es va arromangar,
excitant la luxúria.
quin va ser el vent que va bufar?
No és la tramuntana...
Me’n va mostrar la cuixa i, rumbós com jo sol,
li permeto robar-me tantes teules com vol.
Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent potent li retingué el braç?
Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent li va retenir el braç ?
No és la tramuntana...
Em va estalviar una bufa, i si en el meu teulat
sols hi havia un penell, ara en tinc un grapat.
I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,
quin va ser el vent que ens féu rodolar ?
I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,
quin vent ens va fer rodolar ?
No és la tramuntana...
Em llançà sobre ella, i jo en un rampell
li he posat dues veles al meu petit vaixell.
Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin és el vent que les va eixugar ?
Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin bon vent me les va eixugar ?
No és la tramuntana...
Se’m va endur la tristesa i quan, enjogassat,
fa volar el meu barret, no estic gens enrabiat.
Adaptació: Miquel Pujadó
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
La argentina Maggie Cullen recaló en Barcelona el jueves 15 de octubre en la sala del Centre Artesà Tradicionàrius, dentro de su gira europea y en el marco de la programación del festival Empremtes. Ofreció una colección de clásicos argentinos y latinoamericanos son su mirada personal.
Yacaré Manso presenta Un poco demasiado, su octavo trabajo discográfico, un álbum de diez canciones que marca un regreso a sus raíces de rock y pop sin abandonar su identidad como cantautor. Producido por el propio Manso junto a Víctor Volpi, el disco cuenta con la participación de Kevin Johansen, Los Tipitos, Vale Acevedo y Bersuit, además de "Lulo" Isod en batería y Juan Gigena Ábalos en guitarra.
Medio siglo después de su histórica actuación de 1975 junto a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet regresó al Olympia de París en un concierto compartido con Borja Penalba. Una noche que permitió recuperar la memoria de un escenario vinculado a la libertad durante el franquismo, pero también escuchar a una artista que continúa creando, grabando y defendiendo la canción como expresión cultural y compromiso con su tiempo.