Una bruixa com les altres
sigueu com el plomissol d'un edredó de bressol.
Què feixuc aquest gran fardell que duc.
Si us plau torneu-vos lleugers.
Jo, creieu-me, no puc més.
Jo us he portat, infants, Déu que n'éreu de pesants!
M'ha calgut tant de valor per dur el vostre pes d'amor.
He portat vostre record, quan us ha arribat la mort,
us he portat rams de flors i el meu cor trencat en plors.
Quan jugàveu a la guerra, jo ventava els meus fogons,
i movia cel i terra per obrir vostres presons,
si us desfeia una bomba, jo us buscava entre els laments,
ara sóc com una tomba que rep tots els patiments.
Sóc tan sols jo, és ella o jo,
és la que calla o que diu,
és la que plora o que riu,
Joana d'Arc o Salomé,
mossa de claustre o de carrer
i és el cor meu o bé el seu,
és la que no s'ha conegut,
és la que mai no ha vingut,
la que ha vingut i ja era tard,
la d'una nit, la d'un esguard.
I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.
Heu de ser com rieres o potser com el clar cristall
dels llacs que em descriu sense afalacs.
Per favor, mireu-me, no tingueu por, sóc de carn,
per què m'inventeu, com heu fet aquí i arreu?
M'heu volgut servicial, ignorant i conjugal,
forta m'heu hostilitzat, feble m'heu humiliat.
M'estimàveu als bordells, i coberta de joiells,
muts els llavis de carmí, convertida en maniquí.
Massa vella i desvalguda, de mi us heu desentès,
m'heu negat la vostra ajuda quan no us servia per res.
Quan encara era bella suplicàveu per un ball,
ara sóc una capella amb tot l'oprobi al davall.
Sóc tan sols jo, és ella o jo,
és la que estima o ha estimat,
és la que reina o sega el blat,
la que no es mou, la que ha lluitat,
mossa de luxe o de parracs,
i és el cor meu, o bé el seu,
és la que espera a tots els ports,
és la dels monuments als morts,
la de la dansa i la del plor,
noia d'asfalt i noia flor.
I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.
Si us plau, sigueu com un gran cel blau,
com us veu al pensament, forts i lliures com el vent.
Jo també sóc així, mireu-me bé, punt per punt,
no oblideu res, jo fa temps que us he aprés.
Jo em quedava esperant, però puc anar al davant,
era estelles i manyoc, i també puc ser el foc.
La deessa més sublim era poc més que polsim,
terra sota el vostre peu, ignorant que em trepitgeu.
S'obrirà la terra un dia, i els volcans fins ara muts,
compondran la simfonia d'uns tresors desconeguts,
una força desfrenada farà ballar l'oceà,
ara sóc com una onada, que no us vol pas ofegar.
Sóc tan sols jo, és ella o jo,
és la que es dona o la que es ven,
la que cedeix, la que es defèn, la que ha somiat la llibertat,
dóna d'amor o de combat i és el cor meu, o bé el seu,
és la que viu el seu abril, és la que rau en un asil,
és la dels ulls color de mel, filla de boira o de ple cel.
I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.
Si us plau, si us plau torneu-vos lleugers.
Jo, creieu-me, no puc més.
Adaptació: Jordi Teixidor
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
El próximo 11 de noviembre, en el aniversario del nacimiento de Vicente Feliú, se publica Serenamente, segundo álbum póstumo del trovador cubano. Con producción general de Silvio Rodríguez y la participación de artistas como Miriam Ramos, Aurora Hernández y Carlos Lage, el disco recoge una selección de canciones registradas en los Estudios Ojalá y ahora reunidas en un nuevo capítulo de su legado.
Guionizada por Kike Babas y Kike Turrón e ilustrada por doce destacados dibujantes, Joaquín Sabina. Pasión y vida (Vol. 1) recorre en formato cómic la primera etapa vital y artística del trovador de Úbeda, desde su infancia hasta su consagración como figura fundamental de la canción en castellano.
Feliu Ventura regresa tras tres años de silencio escénico con Quan el cel es tornà negre, una canción que recupera la forma colectiva de la dansà valenciana y se convierte en una denuncia abierta a la gestión de la catástrofe ocurrida durante la DANA del 29 de octubre de 2024. Acompañado por La Maria, Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra" y Vicent Torrent, Ventura convierte la canción en una herramienta de memoria, denuncia y solidaridad.