Amiga
a la boca del meu poble,
aquell que comença a Xàtiva
i m'ha dut la veu de Filio.
He passat per Vilafranca
on he crescut amb els companys,
i he tornat a la meva vall,
a les arrels, amb els records.
L'aigua fosca d'aquest riu
m'ha ensenyat a respectar-lo,
a entendre què vol dir amor,
i també tenir enemics.
Estimo tant la font
que sovint canto per ella,
com tot allò que vull
i necessito per aprendre.
La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d'aquells a qui no deixen dir res.
He trobat una amiga
en la cançó,
que m'acompanya
i m'alimenta les raons.
L'amiga que no s'asseu
davant d'aquells
que parlen amb la boca plena
i tenyeixen el futur de submissió.
Ella m'ha alimentat
fins despertar-me,
i no hi haurà treva
en aquestes veus i el cant.
Et dono una cançó
per tot el que comença,
i posaré a les teves mans
el valor, la il·lusió i un somriure.
La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d'aquells a qui no deixen dir res.
Per tots aquells companys que m'han robat,
i en el combat han perdut vida...
però tornaran.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.