Ni un valset ni una havanera
això té tot el sabor de la rumba marinera.
Diuen que "en Met" li va dir a dues mosses estrangeres,
nenes embarqueu amb mi de la platja a l'escullera.
Una onada els va envestir, li van caure les ulleres
i es va passar mig matí amorrat a les muscleres.
S'escapen a cala Nieves a fer quatre serradures
"en Xiquet", "el Papu", en Lluís i un parells de caradures.
Les meuques van empolsades setinant la seva pell,
amb les dents ben esmolades deixen les marques gravades
als mànecs dels salabrells.
La dona del meu patró fa dies que no rosega,
al matí se'n va al mercat a triar enciams i bledes.
S'ha comprat un bon cogombre que no és per la pipirrana
i ara tasta el mateix plat quatre dies per setmana.
Porta un bony el capellà, se li marca a la sotana,
les beates van de cul, les pobres moren de gana.
Quan el veuen de paisà li entreguarden el piló,
és el mòbil per si truca la cosina del rector.
Darrera dels blocs del moll, s'hi amagava "en Malaguita",
sempre treia el seu pardal i repica que repica.
Va aparèixer un escorpí i l'enterramorts em deia,
que li van haver de fer el taüt amb xemeneia.
Ja veieu com està el món, tothom pensa en la mandanga,
els polítics, els borbons, els turistes de Can Fanga...
Els xinesos del basar, els que fan el ramadam
i les fans d'aquest poeta que es la conya en bicicleta
i marxa que s'està pixant.
(2008)
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.