El gran salt
Buscant el quàdruple mortal
Estiro els músculs per saltar
Si pot ser, avui més alt
De salt en salt fins a la mort
De llit en llit fins el final
Tot el que he aprés en cada salt
Em fa estranyament lleuger i feliç
Mentre giro sobre el meu cap
Com una gota en suspensió
Penso que tornaré a saltar
I que potser per primer cop
El meu cos s’elevi
Sobre la seva soledat
Dintre d’aquesta obstinació
“Ja sé que mai he estat un home amb
els peus a terra. Tampoc no m’importa
gaire la manera, he estat feliç, molt
feliç. I no renuncio a superar el meu
salt, el meu gran salt. Vinga Lectus!
Puja! Amunt! Amunt!”
Mentre la gent crida més fort
I el seu rugit arriba clar,
Penso que ho tornaré a intentar
I que potser per sempre més
El meu nom s’elevi.
No vull oblit ni anonimat:
Això és la meva obstinació
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.