Dolent de mena
Un assassí ferotge i despietat.
Amb premeditació i per l'esquena,
a sang freda he mort un escarabat.
I no m'ha tremolat
el pols.
Esclafar-lo
—cruix, cruix—
sota el meu peu
—cruix, cruix, cruix—
em fa sentir poderós com un déu
deixant un rastre d'orfes i vídues arreu.
Sóc una mala bèstia, un malparit, un animal.
Un assassí serial i alhora un virtuós. Un artista.
Mai no m'enxamparan, no em té fitxat la criminal.
No tinc antecedents, ni mòbils, ni motius. No deixo pistes.
No he mort el bitxo per qüestions d'higiene,
ni perquè m'esgarrifi aquest bestiar.
Ho faig per gust, jo sóc dolent de mena
i m'agrada matar per matar
i que no ho sàpiga
ningú.
Sentir com cruix
—cruix, cruix—
provoca un benestar
—cruix, cruix, cruix—,
una passada, com després de fumar
un porro carregat d'haixix afgà.
No el coneixia de res. Era només un escarabat
que no m'havia fet cap altre mal que un xic de fàstic.
I malgrat tot això l'he deixat sec sense pietat.
No tinc remordiments. He viscut un moment fantàstic.
Mai no improviso, com cal que els ho digui?
Sóc metòdic, científic, cerebral,
trio el moment de l'escarabaticidi
a redossa de la negra nit
quan tothom és al llit
dormint.
L'enllamineixo
—cruix, cruix—
amb molletes de pa
—cruix, cruix, cruix—
vetllo a les fosques fumant al sofà
i encenc el llum quan més confiat està.
Li barro el pas i li clavo una puntada de peu
que el deixa estabornit, bellugant indefens, panxa enlaire,
les potes cap al cel tremolant a mercè del meu
quaranta-dos de peu. Sóc o no sóc un déu...? No gaire.
Quan recupera el pols l'adrenalina
netejo amb cura l'escena del crim
i torno relaxat a les rutines
de bon pare i marit amorós
on amago els pitjors
instints.
Ja coneixeu
—Tu, tu... ah—
el meu pecat, però
—Tu, tu, tu... ah—
no sabeu pas qui és el pecador.
aneu amb compte, perquè un servidor
li està agafant el gust a fer neteja impunement
i avui un escarabat, demà... qui sap demà cap on el mena
el tortuós camí de les passions al qui és dolent,
però que molt dolent, dolent de mena.
(2011)
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.