Tomeu (El mar)

De sobte, en mig d'aquell mar de sorra,
una gavina mig morta, no podia emprendre el vol.
Tenia, tenia la pota trencada,
i morta de set i gana, agonitzava lentament.

Tomeu li donà de beure,
De l'esponja del vell mariner,
Li donà també viandes,
Del cistell màgic de la nimfa gris.

Tomeu li envenà la pota,
Amb el bastó que trobà al desert.

I així s'esvaí l'esperança, d'acabar el camí...

"Mira, a mi no em queda gaire vida,
i no tinc per feines forces, però alçaré el vol per tu.
Puja, puja sobre meu i agafa't,
és l'últim viatge de ma vida, perquè al mar, t'hi duré jo".

I Tomeu volà ben lliure,
Besà el sol, i albirà la immensitat,
el rei dels blaus l'esperava,
amb els seus braços càlids d'aigua i sal.
Tomeu s'omplí de bellesa,
no donava crèdit a tanta felicitat,
s'havia complert el seu somni.
Ja podia marxar...