Les marees del temps
d’abril o de tardor, o un cert regust de l’aire,
o un efecte de llum, o una oblidada flaire,
penetra el gruix dels anys, l’esquinça com un tel.
I sols per un instant, per un instant tan sols,
retrobes els quinze anys, els vint, els vint-i-quatre,
aquells moments pregons que no es deixen abatre
i corren per la sang com persistents alcohols.
Què vols?
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, t’hi trobes enfonsat,
bevent a dolços glops l’amarga Eternitat.
I un punt d’embriaguesa et diu que es va fonent
l’avui amb el demà en un infinit Present.
Hi ha cops que el vell regust dels mots que vas callar
o l’escalfor del braç que no vas gosar prendre
retorna com un foc nascut d’un munt de cendra
duent la febre al cor, la fel al paladar.
I sols per un instant, per un instant punyent,
la veu i el gest d’avui et semblen prou capaços
de retenir el passat que se’t va riure als nassos
i et va lliscar entre els dits igual que un peix d’argent
lluent.
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, et deixen presoner
a l’illa del record, i ni el més ric banquer
podrà pagar el rescat que t’alliberarà:
la llàgrima que un dia no vas saber vessar.
Hi ha cops que un sol esguard enruna tot un mur,
i a força de mirar, de tant mirar endarrera,
pots arribar tan lluny que trobis la manera
de veure’t el clatell, sintonitzar el futur.
I sols per un instant, per un instant rabent,
pots viure el que viuràs, comprendre a l’avançada;
fins que, a punt de copsar l’arrel més amagada,
s’enfonsi en la foscor allò que era evident.
Bon vent...
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, penetren fins a l’os
tot fent que algues estranyes cobreixin el teu cos.
I, entre el flux i el reflux constant i indiferent,
les mans de l’Invisible treballen lentament
fins que prenguis la forma somniada pel corrent.
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
El músico argentino Milo J lanza La vida era más corta, un álbum doble donde se cruzan el folklore argentino y los sonidos urbanos contemporáneos, en una obra que reúne a varias generaciones y cuenta con colaboraciones destacadas como las de Mercedes Sosa y Silvio Rodríguez.
La cantante y compositora catalana Joana de Diego lanza un trabajo que une poesía y música de raíz, con textos de Juan Gelman, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre y Alberto Szpumberg, y una fusión sonora que transita entre Argentina, Brasil y el Mediterráneo.
La compositora Antía Muíño y el pianista Abe Rábade —ambos gallegos— publican un doble single con forma de EP, donde se cruzan el folk, el jazz y el pop neoclásico como puente entre dos sensibilidades musicales que se conocen desde hace años.
El ícono del rock argentino y el exlíder de The Police unen voces en In the City, una colaboración inesperada y emotiva, grabada entre Buenos Aires y Miami. La canción, escrita por García y cantada a dúo con Sting, rescata el espíritu urbano y melódico de ambos artistas.