Les marees del temps
d’abril o de tardor, o un cert regust de l’aire,
o un efecte de llum, o una oblidada flaire,
penetra el gruix dels anys, l’esquinça com un tel.
I sols per un instant, per un instant tan sols,
retrobes els quinze anys, els vint, els vint-i-quatre,
aquells moments pregons que no es deixen abatre
i corren per la sang com persistents alcohols.
Què vols?
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, t’hi trobes enfonsat,
bevent a dolços glops l’amarga Eternitat.
I un punt d’embriaguesa et diu que es va fonent
l’avui amb el demà en un infinit Present.
Hi ha cops que el vell regust dels mots que vas callar
o l’escalfor del braç que no vas gosar prendre
retorna com un foc nascut d’un munt de cendra
duent la febre al cor, la fel al paladar.
I sols per un instant, per un instant punyent,
la veu i el gest d’avui et semblen prou capaços
de retenir el passat que se’t va riure als nassos
i et va lliscar entre els dits igual que un peix d’argent
lluent.
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, et deixen presoner
a l’illa del record, i ni el més ric banquer
podrà pagar el rescat que t’alliberarà:
la llàgrima que un dia no vas saber vessar.
Hi ha cops que un sol esguard enruna tot un mur,
i a força de mirar, de tant mirar endarrera,
pots arribar tan lluny que trobis la manera
de veure’t el clatell, sintonitzar el futur.
I sols per un instant, per un instant rabent,
pots viure el que viuràs, comprendre a l’avançada;
fins que, a punt de copsar l’arrel més amagada,
s’enfonsi en la foscor allò que era evident.
Bon vent...
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada...
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, penetren fins a l’os
tot fent que algues estranyes cobreixin el teu cos.
I, entre el flux i el reflux constant i indiferent,
les mans de l’Invisible treballen lentament
fins que prenguis la forma somniada pel corrent.
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
La casa discográfica Bis Music celebró el Día de la Cultura Cubana con la presentación oficial de Álbum blanco para Silvio Rodríguez, un disco colectivo que reúne once canciones escritas por el cantautor en su juventud, interpretadas por artistas de Cuba, América Latina y España. La producción recupera piezas poco conocidas y propone nuevas lecturas sobre su universo poético y musical.
Feliu Ventura regresa tras tres años de silencio escénico con Quan el cel es tornà negre, una canción que recupera la forma colectiva de la dansà valenciana y se convierte en una denuncia abierta a la gestión de la catástrofe ocurrida durante la DANA del 29 de octubre de 2024. Acompañado por La Maria, Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra" y Vicent Torrent, Ventura convierte la canción en una herramienta de memoria, denuncia y solidaridad.
Guionizada por Kike Babas y Kike Turrón e ilustrada por doce destacados dibujantes, Joaquín Sabina. Pasión y vida (Vol. 1) recorre en formato cómic la primera etapa vital y artística del trovador de Úbeda, desde su infancia hasta su consagración como figura fundamental de la canción en castellano.