La xineta de la Facultat
al bell mig de la Rambla de Prat.
Sense pare, i amb la mare viuda
i un afany dintre meu desbordat.
Vaig anar en un col·legi de monges.
Era llesta i discreta també,
i amb l'esforç de la mare fent feines,
vaig poder acabar el batxiller.
Somiàvem plegades, als vespres,
tot mirant les revistes del cor,
aquell noi que vindria a buscar-me
enfilat dalt del seu cavall d'or.
Era metge, enginyer o bé notari.
M'estimava i em feia feliç:
un nen ros que a tots dos retirava
completava aquell quadre d'encís.
Mai les coses no són com les pinten,
i el dolor sempre es cobra al comptat.
Què s'ha fet d'aquells ulls que tenies,
ai, xineta de la Facultat?
Vaig posar-me amb delit a fer Lletres,
vaig fer amigues i amics ben aviat.
Per l'abril era ja delegada
del meu curs per fundar el sindicat.
Vaig conèixer un xicot, activista
d'Econòmiques, als Caputxins.
Al sis-cents, em parlava de Mao
mentre jo repartia pasquins.
Així, doncs, em vaig fer maoista.
I una tarda, amb el llibre vermell
mig obert sobre el llit, en un àtic,
vam prometre'ns la vida jo i ell.
Era ros i era ric i tenia
els ulls tristos d'autocompassiu
i una febre que a mi em corprenia:
vaig passar-me al seu llit tot l'estiu.
Mai les coses no són com te diuen
i el dolor sempre es cobra al comptat.
Què s'ha fet d'aquells ulls que tenies,
ai, xineta de la Facultat?
Ja no cal que us expliqui més coses,
tothom sap com acaba aquest cas:
vaig tornar-me 'n a la porteria
de tres mesos i mig d'embaràs.
El meu Príncep fugí cap a França
(m'envià una postal per Nadal).
I després se l'empassa el silenci.
Tinc un nen . Ros, però subnormal.
Aquell nen fou infern, fou calvari.
Jo, de nits, no podia dormir.
Vaig matar-lo un captard que plovia,
tot besant el seu ros cabell fi.
El seu pare es va fer socialista
i ara viu a Madrid, diputat.
I jo visc, és un dir, sola i trista,
a una cel·la de la Trinitat.
Mai les coses no són com les penses
i el dolor sempre es cobra al comptat.
Què s'ha fet d'aquells ulls que tenies,
ai, xineta de la Facultat?
(Pàgina viscuda. Cuplet)
Cançó escrita per Guillermina Motta que mai no va ser musicada.
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.