Carta per a ningú

Maria meva, tinc por,
les meves mans no em responen,
però no t'espantis, que no
sabrà ningú si tremolen.

Sento en el cor haver de marxar de tu
i dels meus fills estimats,
que no mereixen pas
que avui son pare no sigui al seu costat,
que no mereixen pas
obrir la porta
a qui ve i se m'emporta
tant lluny de la llar.

Tant de temps ens l'ha oberta l'angoixa,
tant de temps la misèria ens ha acompanyat;
tant de temps he sortit al carrer d'amagat,
ple de por, de raó i ple de força.
No m'ha vist ningú
patint amb tu
per un tros de pa,
però per ells sóc "lastre"
que cal ensorrar
i oblidar-ne el rastre.

Porto les robes que un altre va portar
i em podriré a costat seu,
no cal posar una creu
sobre el qui ja la portava lligada als peus;
no cal posar una creu a la memòria
de qui no té història
que pugis resar.

Quan les dents de la mort em destrossin,
quan les cendres em prestin els seus colors
i algú ensenyi als teus fills
que el sol llueix per a tothom,
i tu, llum del seu món, te n'adonis,
parla'ls-en, llavors,
del pare mort
sense obrir les mans;
fes seves les causes
de la meva sang
i la sang del altres.