Romanç de l’estatut d’astrologia
plorava la princesa Catalina
el seu incert futur quan netejava
la pols del mil·lenari aixovar.
La clau i el duro volia tenir,
i candidat al tro que fos decent,
però no despertava cap sang blava
la passió a l’hereva present.
Res no semblava funcionar bé
al camp, tampoc al port, quan tot de cop
sorgí l’amor com gall de bon matí
cantant proposta i quiquiriquí.
De l’apatia i del tedi a un clam,
p(e)rò no al camp sinó a l'ampla cort.
Problema qualsevol s’arreglaria
amb un nou estatut d’astrologia.
D’entrada tots d’acord, nobles i reis,
cal definir els astres i la terra.
Qui es vol casar amb el calcer no s’erra
i es posa en bones mans d’un sabater.
A l’harmonia i a la il·lusió
molt aviat se’ls trenca el taló.
Sortir al nou retrat acaba sent
més important que el propi casament
Buscant reinstal·lar-se a la cort,
les germanastres de na Catalina
s’entenen d’amagat amb el promès
i en un descuit vessen vi d’una tina.
Capcot, el poble rep el text mullat,
i esquizofrènic clama com un boig
que són però no són antic regnat,
i en acabat, festeja el gran enllaç.
De regnes i des de comptats veïns
arriben ja tibats els convidats,
trobant tots els defectes al banquet,
però deixant els plats ben escurats.
A l’endemà de la ressaca plou,
jau la princesa tota sola al llit.
Tant de soroll per res i el matalàs
és fred, cap rastre hi ha del nou marit.
I obrint el gran balcó per respirar,
es troba amb el príncep ja finat.
El van deixar borratxo traspassar
amb les grans competències a mig dir
Es tanca Catalina al castell,
i amb ràbia, passant el forrellat,
pretén saber qui pot ser l’assassí,
plorant un altre cop el seu mal fat.
I li caldrà molts anys –el poble canta–
p(e)rò tornarà sofrint a lluitar.
I tornarà a vèncer el seu amor
si els astres no la tornen a casar.
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
El cantautor mexicano Alejandro Santiago, vinculado con la trova contemporánea mexicana, murió el 22 de septiembre de 2026 en una clínica de Cuernavaca, Morelos, después de un prolongado periodo de hospitalización. A lo largo de más de cuatro décadas de trayectoria publicó siete discos de manera independiente y llevó sus canciones a escenarios de México, Estados Unidos, Latinoamérica y Europa.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.