La princesa i el musicastre
era un fangar pudent i fastigós
ple de barraques i d’escombraries,
rates i polls, i mosquits i escarbats,
i els rars humans que hi vivien colgats
eren la crème de la crème d’aquells dies.
Eren la crème, la més selecta elit
dels marginats, dels fills bords de la nit,
coberts de sarna i de suc de paparra:
vells embriacs i captaires nafrats
i també un cert musicastre afamat,
un nàufrag agafat a una guitarra
Adoptada per ‘quell món entendrit,
una brillant fada havia florit
al bell mig de tota aquella baixesa.
Com van trobar-la al costat d’un bassiol,
abandonada en un luxós bressol,
per si de cas tots li deien “princesa”.
Però un bon vespre de maig, sense embuts,
ella que seu als genolls tan ossuts
del musicastre i, lluint dues roses
a les galtones, sospira: “Potser:
saps que t’estimo, i si vols em pots fer
un petó als llavis i també altres coses.”
“No te m’embalis, princesa, si et plau,
no sóc cap sàtir ni sóc cap babau:
tu tens tretze anys, jo en tinc trenta ja a taula.
Gran diferència! I em fóra penós
dormir al terra humit d’un trist calabós!”
“Però jo mai no diré una paraula!”
“Prou d’insistir” –va dir ell, empipat-
“No ets el meu tipus, i estic captivat
per una dona com cal, no una menuda”
Llavors, Princesa va marxar plorant,
desconsolada pel menyspreu sagnant
amb què la seva ofrena fou rebuda.
No hi va haver, doncs, perversió de menors...
El musicastre, al matí, tocà el dos
dins la carreta d’un pobre drapaire
sense dir adéu a ningú, i en tornar
vint anys més tard a passar per allà
sent que aquell jorn no la va encertar gaire.
Adaptació: Miquel Pujadó
El coronel retirado Nelson Haase Mazzei, condenado a 25 años de prisión por el secuestro y asesinato de Víctor Jara y Littré Quiroga, fue detenido por la Policía de Investigaciones tras permanecer prófugo. La justicia chilena ordenó su ingreso inmediato en prisión para cumplir la condena impuesta por estos crímenes cometidos tras el golpe de Estado de 1973.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
El cantautor español Pedro Pastor ha tenido que suspender los conciertos que tenía programados durante agosto en Estados Unidos después de que no le haya sido concedido el visado de trabajo.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.