Somiatruites
on només hi estudien els nens...
On només hi estudien els nens que somien en truites,
és l’escola dels somiatruites...
És l’escola dels somiatruites...
On només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava i volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Així... Com feien? Era:
Au au au auu...
I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! I a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i
les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei
d’Espanya.
I el Gerard que somiava que era un gat
que somiava que era en Gerard que somiava.
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava,
i la Roser que somiava que la mare mai la renyava,
i la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
i parlava xinès de la Xina:
Xino xao xao xao ping xano xino xino xano...
I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava
i a l’escola és clar mai s’hi presentava,
però la mestra mai li posava una falta i sempre
l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar carai si somiava.
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
que somiava que era una marreca
i cantava com una gitaneta a les nits de lluna :
lailo lailolailololai... ole olele...
Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens...
On només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les.
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
és millor no saber-les.
I és que el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes,
i mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Glu glu glu glu……..
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.