No sóc res sense tu
les desgràcies humanes,
les misèries dels homes,
els drames del món.
Potser no estic d'acord,
potser ho dic de tot cor,
ja sé que és injust
però a mi només m'importes tu.
Què m'importen els altres
si he perdut tantes coses.
Avui no estic per ningú,
només vull pensar en tu.
Potser és que estic perdut
o m'he donat per vençut.
Potser sigui injust
però a mi només m'importes tu.
No sé sentir sense tu,
no sóc res sense tu,
no faig res sense tu,
no crec res sense tu,
no entenc res sense tu,
no veig res sense tu.
Potser sigui injust
però a mi només m'importes tu.
Que m'importen les guerres,
la discòrdia entre els pobles,
tants tiros, tantes hòsties,
tanta sang, tanta por.
Potser sóc un covard,
potser estic acabat,
potser és injust tot plegat,
però a mi només m'importes tu.
Incluida en el disco de Moncho "Paraules d'amor" (1993)
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.