Memòria selectiva
Era al cul o en un dels pits
que tenia aquella piga,
negre estel de blanques nits ?
No recordo si la Carla
va engegar-me, o si vaig ser
jo qui un dia vaig deixar-la
per la Irene o la Roser.
Per molt que vulgui esforçar-me,
no me’n surto, a l’evocar
el somriure de la Carme,
i el seu cos no el tinc gens clar.
P’rò recordo molt bé aquella nit d’estiu:
els seus colors no els pots esmorteir amb lleixiu.
Jo tenia quinze anys, segur que ella també.
Parlant de bajanades, ‘nàvem pel carrer
quan, sense previ avís, em va agafar la mà.
Llavors, sobtadament, el temps es va aturar.
Aquell moment el duc gravat al meu disc dur
i mai no me’l podrà esborrar res ni ningú.
Era rossa, era pèl-roja
o morena, una tal Rut ?
Va ser la Mercè, la boja
que em va fer un ull de vellut ?
Com es deia, aquella fava
amb la nàpia d’esparver,
que en ple orgasme recitava
Carles Riba i Verdaguer ?
He oblidat si la Maria
era a sota o bé al damunt
cada cop que m’espremia
fins deixar-me mig difunt.
P’rò recordo molt bé un vespre de tardor
de l’any setanta-cinc, quan va petar el cabró.
Jo tenia setze anys acabats d’estrenar.
Plovia, i aleshores ella em va mirar,
i va acostar els seus llavis als meus a poc a poc,
i vaig sentir de sobte un brutal electroxoc.
Aquell moment el duc gravat al meu disc dur
i mai no me’l podrà esborrar res ni ningú.
L’empaitava feia un segle...
Quan per fi la tinc al llit,
va i em diu que té la regla!
Era l’Alba o la Judit?
I era l’Imma o bé la Clea
qui passava de condons
i em clavà una gonorrea
que em van caducar els collons?
El temps tot ho difumina:
a hores d’ara, ja no puc
recordar quina sardina
marinava en cada suc.
P’rò recordo molt bé aquell hivern, l’hotel
bastant tronat, el llit penjat del setè cel.
Jo en tenia disset, ella potser dinou
i veia en mi un pollet tot just sortit de l’ou.
Va ser la meva mestra, i em vaig examinar
cagat de por, amb un parkinson precoç a cada mà.
Aquell moment el duc gravat al meu disc dur
i mai no me’l podrà esborrar res ni ningú.
I mai no me’l podrà esborrar res ni ningú.
El cantautor barcelonés Enric Hernàez ha muerto a los 68 años. Considerado uno de los nombres más personales de la generación posterior a la Nova Cançó, exploró con libertad estilos como el pop, el jazz, la bossa nova y el rock, así como la musicalización de poesía.
El Covard (El cobarde) es el décimo disco publicado por el cantautor catalán Josep Andújar “Sé”. Incluye una habanera titulada Onades dins del cor (Olas en el corazón), escrita por el autor con música de Llorenç Fernández, canción que encarna la esencia de este nuevo trabajo realizado por un artista ligado a sus orígenes, al mar Mediterráneo, a la “Cançó de taverna” y marinera, a una cultura de tierra y mar que tras sus muchos años de oficio sigue aflorando en todas sus composiciones.