La pandèmia universal
És més devastador que l’èbola i la sida,
tan contagiós i democràtic com la grip.
Infatigable i malparit fora de mida,
s’ho enduu tot pel davant i mai no queda tip.
Esmunyedís com una serp, la seva astúcia
deixa en ridícul la guineu. És resistent:
al sol del Sàhara i al fred intens de Rússia,
i cap vacuna no l’engega a prendre vent.
És el temible virus de l’estupidesa,
una hidra de mil caps, un monstre esfereïdor,
una marea negra immensament estesa,
una gangrena que no admet amputació.
Tant li fan sexe, nacions, colors i classes,
infecta vells i infecta joves per igual.
I, fent-se seus els individus i les masses,
desencadena una pandèmia, una pandèmia universal.
2
L’estupidesa no exclou pas la intel·ligència:
la colonitza i l’erosiona des de dins,
i la deforma lentament, amb paciència,
i la utilitza per a aconseguir els seus fins.
També es disfressa tot sovint amb molt de traça
fins que l’acaben confonent amb la v’ritat
els pontificadors excàtedra, una raça
que eructa llocs comuns amb plena autoritat.
L’estupidesa pot també adoptar la forma
de tradicions i de creences, del Mercat
quan engoleix revoltes amb la boca enorme
i regurgita modes i banalitat.
D’ella en deriven prejudicis, fanatismes,
la gelosia –filla d’un orgull malalt-,
la crueltat, el culte al nombre, els dogmatismes,
tot el que activa una pandèmia, una pandèmia universal.
3
Ningú no en pot fugir, ningú no hi és immune.
Tots la tenim en un estat latent o actiu.
Se’ns pot manifestar avui, demà, o en una
setmana, o en vint anys, a l’hivern o a l’estiu.
Cal escoltar-nos quan parlem, i detectar-la
en una etapa embrionària. Poc després
ja serà tard, molt tard per intentar extirpar-la:
l’estúpid mai no reconeixerà que ho és.
La pots combatre i fer-li mal amb la ironia,
amb unes línies de Voltaire i, sobretot,
dubtant contínuament, qüestionant dia a dia
les teves conviccions i l’ús de cada mot.
Però la lluita durarà tota la vida,
i es fa difícil resistir fins al final
la temptació d’abandonar-te a l’envestida
i barrejar-te amb els qui escampen la pandèmia universal!
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.