La pandèmia universal
És més devastador que l’èbola i la sida,
tan contagiós i democràtic com la grip.
Infatigable i malparit fora de mida,
s’ho enduu tot pel davant i mai no queda tip.
Esmunyedís com una serp, la seva astúcia
deixa en ridícul la guineu. És resistent:
al sol del Sàhara i al fred intens de Rússia,
i cap vacuna no l’engega a prendre vent.
És el temible virus de l’estupidesa,
una hidra de mil caps, un monstre esfereïdor,
una marea negra immensament estesa,
una gangrena que no admet amputació.
Tant li fan sexe, nacions, colors i classes,
infecta vells i infecta joves per igual.
I, fent-se seus els individus i les masses,
desencadena una pandèmia, una pandèmia universal.
2
L’estupidesa no exclou pas la intel·ligència:
la colonitza i l’erosiona des de dins,
i la deforma lentament, amb paciència,
i la utilitza per a aconseguir els seus fins.
També es disfressa tot sovint amb molt de traça
fins que l’acaben confonent amb la v’ritat
els pontificadors excàtedra, una raça
que eructa llocs comuns amb plena autoritat.
L’estupidesa pot també adoptar la forma
de tradicions i de creences, del Mercat
quan engoleix revoltes amb la boca enorme
i regurgita modes i banalitat.
D’ella en deriven prejudicis, fanatismes,
la gelosia –filla d’un orgull malalt-,
la crueltat, el culte al nombre, els dogmatismes,
tot el que activa una pandèmia, una pandèmia universal.
3
Ningú no en pot fugir, ningú no hi és immune.
Tots la tenim en un estat latent o actiu.
Se’ns pot manifestar avui, demà, o en una
setmana, o en vint anys, a l’hivern o a l’estiu.
Cal escoltar-nos quan parlem, i detectar-la
en una etapa embrionària. Poc després
ja serà tard, molt tard per intentar extirpar-la:
l’estúpid mai no reconeixerà que ho és.
La pots combatre i fer-li mal amb la ironia,
amb unes línies de Voltaire i, sobretot,
dubtant contínuament, qüestionant dia a dia
les teves conviccions i l’ús de cada mot.
Però la lluita durarà tota la vida,
i es fa difícil resistir fins al final
la temptació d’abandonar-te a l’envestida
i barrejar-te amb els qui escampen la pandèmia universal!
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
El músico argentino Milo J lanza La vida era más corta, un álbum doble donde se cruzan el folklore argentino y los sonidos urbanos contemporáneos, en una obra que reúne a varias generaciones y cuenta con colaboraciones destacadas como las de Mercedes Sosa y Silvio Rodríguez.
La cantante y compositora catalana Joana de Diego lanza un trabajo que une poesía y música de raíz, con textos de Juan Gelman, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre y Alberto Szpumberg, y una fusión sonora que transita entre Argentina, Brasil y el Mediterráneo.
La compositora Antía Muíño y el pianista Abe Rábade —ambos gallegos— publican un doble single con forma de EP, donde se cruzan el folk, el jazz y el pop neoclásico como puente entre dos sensibilidades musicales que se conocen desde hace años.
El ícono del rock argentino y el exlíder de The Police unen voces en In the City, una colaboración inesperada y emotiva, grabada entre Buenos Aires y Miami. La canción, escrita por García y cantada a dúo con Sting, rescata el espíritu urbano y melódico de ambos artistas.