Dóna’m vida

Dóna’m vida, infla’m artèries amb nous cristalls.
Dóna’m vida, làmpades ideals,
el dolç plaer… de la mentida.
Res, tan sols allò de sempre:
la il·lusió, la màgia, la mentida que tot ho embelleix.

Com mai, ofegar-nos dins calidoscopis,
geòmetres de sorra, triangles de pell,
cubs de ciment, la cremor dels anys,
la saliva del desencís.

Les nimfes s’esfumen entre els núvols
de la fàbrica de guix.

T’estimo com la nit va portant el cel enllà.