La boira

L'atzar d'aquesta biologia capritxosa
o tantes teories que poden encaixar.
Potser l'espurna d'un ratpenat,
mentre la salut no és la prioritat
i els governs estan al servei del capital,
o potser hi ha qui juga a ser déu,
a més d'un el veiem capaç.
En tot cas,
vida de persones com fitxes d'un tauler.
Milers, milions.
En tot cas,
tard i malament reaccionem.
Polítics, poderosos,
insensibles, inhumans.
En tot cas,
la mascareta la porten als ulls.
Tot sempre pels diners,
a milers, a milions,
tot sempre pel poder.

Estem en risc mortal,
el planeta complet,
món globalitzat,
som igualment vulnerables.
Independentment de condicions socials
ens pot afectar, som consemblants;
però, posem per cas,
la prova de si estem infectats
ha de ser universal,
no sols per a milionaris,
polítics i esportistes forrats.

Som consemblants,
però on no corre l'aigua d'aixeta
el virus pot arrasar.
I ací la tisora cada dia fa forat
a escoles, teatres, hospitals.
I ara no hi haurà prou llits,
saturació i estocada final.

Ara veuen tots clar
el valor dels serveis públics,
la importància vital
de nodrir amb força el bé comú.
Ara ho veuen tots clar,
inclús algun llampant neoliberal,
que en veure's amb l'aigua al coll
se li ha escapat alguna proclama d'igualtat.
I és que és sabut que les úniques solucions
no són les meues o les teues,
són les fetes per al conjunt.

Sabem també que tenim
unes heroïnes, uns herois,
són metgesses, metges,
infermeres, infermers,
que fan més del possible
el que poden i el que no també,

que estan exposats al perill obertament,
que tenen ara mateix un pes molt gran,
que els falta de tot,
que si els ajudem en allò possible,
només així, ens podran salvar.

També hi ha els transportistes,
cuidadores, cuidadors,
caixeres i caixers,
recollida del fem,
serveis bàsics, necessaris,
però, alhora, exposada i propagant,
altra gent obligada a treballar
injustament.

Ser responsable, solidari,
és empatitzar.
El que és bo per als altres és bo per a tu.

Mentrestant, hi ha qui només farceix el melic,
buida prestatges, colzada i empenta als altres.

Si pense en els altres,
pense en mi mateix.
Només compartint,
ens en sortirem.

Entendre que el que fem,
o el que deixem de fer, té conseqüències,
no sobre nosaltres només.
Afecta directament els altres.
Assumir d'una per totes
que depenem mútuament.

Pots contribuir a frenar-la,
o, per inconscient i egoista,
escampar-la a tort i a dret.
Hui han mort dos persones més,
abans d'ahir estaven perfectament.
I això es multiplicarà
en unes setmanes, en uns dies,
desenes, centenars, milers?

Tant se val,
no som xifres, som persones.
Tant se val,
no som xifres, som persones.

La vida de qualsevol
és el valor més apreciat,
no ho pesa ni tot l'or.
La vida humana de qualsevol
és el valor més apreciat,
no ho pesa ni tot l'or.

Tant se val,
no som xifres.
Tant se val,
som persones.

Científics advertint fa setmanes i mesos;
mapes, gràfiques, previsions.
Polítics fent els sords,
traient pit pel sistema sanitari,
mirant com treure rèdit de la situació,
desatenent els experts,
els quals sabien que això era imminent:
"És ja; cal prendre decisions, de forma clara,
de manera radical, per a totes, per a tots".
Una estratègia decidida,
explicar-ho a la gent
i un pla pel que vindrà,
ara i l'endemà de tot això.

Però mentrestant, els de la cadireta
mirant a un altra banda,
per no prendre partit,
per bufar, com sempre,
a favor de la corrent, la borsa i els bancs.
El timó sense mans,
deixar de governar,
perquè finalment siga massa tard
i ens engolisca en massa la pròpia corrent.

Sempre podem aprendre,
qui no troba consol és perquè no vol,
però, qui continuarà fent i desfent,
jugant amb vides humanes al tauler?
Qui no aprendrà mai realment?
Quanta gent caurà a les cunetes del sender?
Què passa ara mateix en un camp de refugiats?
Què quedarà per a la resta de mortals?
Què ens espera després de tot això?
Més crisi? Més dictadura?
Més pobresa? Més precarietat?
Més capital?