Quimet del Bar Pastís
ja no et veurem mai més
però passen els anys
i el bar encara hi és.
Ens hi trobem l’antiga gent,
diu que parlant la gent s’entén,
no ho crec així, ara nosaltres
els antics com més callem
som més amics al bar Pastís...
Diem com sempre, un pastisset,
i ens enfilem al tamboret,
com en un niu canta la Piaf
i l’escoltem i tot seguit imaginem
que encara ets viu.
La teva dona ha col·locat
en un marquet el teu retrat
i fas molt goig i no pateixis
ni un moment que ara ella
ens tracta exactament com feies tu.
Però hi ha un fet que no s’entén,
cada setmana i ve més gent
que mai ha vist i tot ho fan
com els antics i cada cop
hi ha més amics al bar Pastís...
Quimet del bar Pastís,
ja no et veurem mai més
però passen els anys
i el bar encara hi és.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.