El testament

Em posaré trist com una ostra
en arribar el dia fatal
quan Déu, tocant-me, em digui: “Puja,
vejam si em trobes allà dalt!”
Llavors, pel cel i per la terra,
hauré de dur el dol més eixut.
´neu a saber si encara s’alça
el roure o pi del meu taüt...!

Si han d’enviar-me al cementiri,
agafaré el camí més llarg.
Tot reculant, ‘niré a la tomba,
faré campana al glop amarg.
Se me’n fot’rà, si és que em rondina,
si és que em creu boig l’enterrador:
vull desplaçar-me a l’altre barri
com un nen amb una cançó.

Abans d’anar amb les damnadetes
per ‘seduir-les tendrament,
somio encara una aventura,
somio encara un cos calent.
Poder un cop més dir a algú: “T’estimo”,
i un cop encara perdre el Nord,
tot desfullant un crisantem, que és
la margarida per a un mort.

Déu vulgui que la meva dona
s’esveri en enterrar el company
i no li calgui pelar cebes
per a llançar algun que altre plany.

Que amb algú de la meva talla
faci el salt a la soledat:
li servirà la meva roba
i el meu abric i el meu calçat.

Pot fer servir la meva dona,
la pipa, el vi, el tabac i els plats,
però que mai -que un llamp l’esberli!-,
que mai no gosi pegar els gats!

Tot i que no tindré una espurna,
ni una lleu ombra de maldat,
si toca els gats, sé d’un fantasma
que pot deixar-li el cul pelat.

Aquí jeu una fulla morta,
fins aquí arriba el testament.
Podeu llegir a la meva porta:
“Tancat per un enterrament”.
Me’n vaig, i ho faig sense rancúnia,
ja no tindré mal de queixal!
Ja sóc dins la fossa comuna,
el cau del temps, cau eternal.