Coral romput (Part III)

E quan la persona està a la fi per passar, los àngels estan ascí en torn, mas hom no'ls veu; mas moltes persones santes o han vist, e l'ànima ja'ls sent, e quan hix del cors a tots los coneix: "sent Miquel, Gabriel, Raphael! Oo, mon fill Peret, ma filla Catarineta, e ben siau venguts!"
Sant Vicent Ferrer

Fins on estic arriba la música del ball.
També, de tant en tant, s'ou el xiulit del tren,
s'ou el clàxon d'un cotxe. I res més. O poc més.
S'ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
Tot açò és pel crepuscle: el vespre del diumenge.
Els altres dies s'ouen cançons de les criades,
el soroll de les piques, de l'aigua entre les coses,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters.
Ara la meua dona repassa una camisa.
Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
Jo ja sé que la ploma no escriu res, que sóc jo.
Si volgués aclarir açò, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dóna la gana. Ho deixe tal com va.
Ara només tinc ganes, potser, d'anomenar.
Em passa allò que mai creguí que em passaria:
només faig que llegir reportatges, relats,
cròniques de viatges per França, per Itàlia,
Anglaterra, Alemanya. Però relats atents
indefugiblement a les dades exactes,
als detalls puntuals: quilòmetres, hotels,
cuina, museus, carrers, els horaris dels trens.
M'han donat, aquests dies, uns fullets: són les rutes
que es poden fer a Itàlia. Seguesc itineraris,
els visc, enllaçant pobles, ciutats, aprofitant
els horaris dels trens, dels museus. No aniré,
possiblement mai no podré estar a Itàlia
una setmana, uns dies, però açò ho pense ara:
en tenir a les mans els mapes, els fullets,
sóc, d'alguna manera que no sé dir, a Itàlia.
No sé ben bé per què conte ací tot açò.
Ara em fa mal el peu. Per què no he dit abans
que tinc un peu malalt damunt una cadira.
Ara no s'ouen clàxons. Triomfen les trompetes
miserables del ball: ballaran les parelles
i premiran llurs cossos apegalosament.
Ara s'ou el xiulit d'un tren. No sé quin és.
Durà gents i pecats i esperances i dol
i, damunt de les cames, unes molles de pa.
També durà misèries, coses inconfessables
i hòmens amb aparells ortopèdics, i llànties.
Recorde un reportatge de "Point de vue": parlava
de Clermont-Ferrant: era un text, un reportatge
puntual: ara pense en la darrera part
d'una novel·la de François Mauriac: l'infant
es moria, ofegat, i jo pense el paisatge
gravat per un rural i lent Albert Durero.
Oh mein papa... Se'n puja una música esvelta,
com se'n puja pels tubs l'aigua a la casa sola,
i dóna un gran desig d'obrir totes les fonts
i fer que l'aigua es trenque d'alegria en les piques.
"Oh mein papa..." (Les cames, les adorables cames,
les cames increïbles -oh oh- de Lilli Palmer).
El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l'Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el molí de la sal i el llibre que he d'escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna.
S'ou l'ascensor que puja amb el soroll dels ferros
i els quatre de família -pare, mare i dos fills-
que tornen de passar el diumenge amb els avis
i estan mirant la xica del tercer, que duu cara
de fer-li mal el cap; ha passat el diumenge
en el cine, amb el nuvi, i sense berenar.
No sé. Crec que deuria demanar-li a Isabel
que em diga l'hora que és. Voldria que fos tard
i que Isabel, en lloc de dir-me que el sopar
està a punt, em digués que anem a arribar tard
al Judici Final i no trobarem lloc:
"Fa quasi tres quarts d'hora que veig passar la gent."
Com dic, m'agradaria anar un dia a Itàlia.
Veure places, museus, monuments, paisatges.
(Per què aquesta insistència, que no em deixa, d'Itàlia?
Un motiu que oferesc a l'amable assagista
o al biògraf que un dia vullguen estudiar-me.
De res. Manar. Ja sap: Misser Mascó, 17.)
"Oh donzella que em fores, dempeus, com una pàtria!
A tu et dic, a tu et pense, com ets, de cap a peus,
i voldria tenir poder suficient
per tal de convertir-te, de sobte, en una estàtua
per tal que no conegues la velledat, les fúries,
les penes i la ràbia destructora de viure."
Si algun dia us diguessen que han matat la Mort,
no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet.
Serà un pare. Serà un pare o una mare.
Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L'enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l'aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.
I les parres que feia l'aigua en entrar als camps,
unes parres de troncs de cristall que es vessaven,
que creixien, per terra, palpitant en besllums.
I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d'anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d'olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d'aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m'indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle...
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nedar a la sèquia
i es secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l'herba del marge, i eren obscens, i ingenus.
La vida cada dia ens ofereix problemes.
No és possible resoldre'ls. Sempre en queden alguns
que no es poden resoldre. I es van acumulant.
Residus de problemes. Uns tristíssims residus.
No és possible agafar el cor tal com s'agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.
I cada dia augmenten i es van descomponent.
I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.
És això. Són residus que duem entre el pit
i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.
Es noten en tot cas en l'accent de la veu,
en la manera de parlar d'un quadre, d'una
música, d'un poema o d'un fet qualsevol.
Com es va acumulant, lenta, la pols domèstica
en certs plecs, en certs llocs, i donant a la casa
indiscutiblement un to vague i tristíssim,
i als llençols, i als cristalls, als mobles, les cadires...
Hem oblidat què són, d'on vénen i com eren,
quins eren, els problemes: són, només, uns residus
de problemes, de coses. És el que deu ocórrer
en obrir una fossa on hi ha enterrats uns quants,
els uns damunt els altres, ja confoses les pols,
les despulles, el tros de calcetí i el tros
de tela del taüt, ja ben desfets, dissolts,
de manera que a penes s'hi sap que allí hi havia
enterrats un infant i un home de setanta-
dos anys i una donzella: només hi ha això, residus,
residus que es desfan com la cendra entre els dits
o bé entre les paraules que es diuen cada dia.
No tinc altre remei que seguir. No volia.
Volia que Isabel em digués que ja estava
el sopar per tal de no escriure. No tinc ganes
d'escriure. No voldria escriure en molt de temps.
"Arrivederci, Roma". Canta la vocalista
en el ball del solar. Ma mare em diu que abans
jo escrivia millor. Escrivia altres coses:
"sempre queien en vers". Ara tot és distint:
parle de mort i morts. A ella li dol que escriga
així, d'aquesta mena. Diu que al cap i a la fi
tenim salut i ganes de treballar i no
devem ofendre Déu. "Tenim salut, treball.
Què més volem? Déu fa les coses sempre bé.
Només cal demanar això, salut i feina".
I mon pare diu: "Clar". I jo no sé què dir.
I m'entren unes ganes petites de plorar.
"Arrivederci, Roma". Els pins del meu carrer,
i el pati de Sant Roc, i els jardins de darrere,
i el monument a Blasco, i la festa del Corpus
entre els pins de les monges, i l'escala del pati,
i l'Encontre, i les trenes d'Elvira, i la sentor
de goma de borrar, l'enterrament del Bisbe,
i aquells llatins tan grossos que deien els canonges,
i aquells coloms pel cel increïble del pati,
i els colomers, les teules, les canals, i els besllums
dels tests entre les teules, i Marina llegint
els meus versos, i Carme, i mon pare, i ma mare,
i la meua xiqueta, i altra vegada els pins
del meu carrer, i jo, vestit de blau obscur,
presidint aquell dia el seu enterrament
dessota els pins aquells, i després el trinquet
i allí estrènyer les mans, i després tot allò.
"Arrivederci, Roma." Una xica de roig
i una xica de blanc i una xica de verd,
i la xica de blanc amb unes cames fermes
i uns genolls nobilíssims i uns pits drets i menuts
i unes teles cenyides, i la xica de verd
i la xica de roig. "Arrivederci, Roma..."
M'he proposat no escriure res que no siga cert.
S'ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona.
Pense en el llum més groc que tenen tots els trens
que fan el seu viatge el diumenge a la tarda.
Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí
el telegrama: "Vine. Papà s'ha posat mal."
Arriben en silenci a la ciutat els trens
tristíssims del diumenge, de les gents que no tenen
més remei que agafar el tren i viatjar
creuant tota la tarda daurada del diumenge,
quan és el tren més brut i apegalós i groc.
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no me'n recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, hauria fet més versos?
L'ascensor, l'ascensor, com un dolor d'estómac,
ara puja, terrible, amb un soroll de ferros,
amb un soroll lentíssim, potser fisiològic.
Una xica de blanc, silenciosa i trista,
amb les teles cenyides, un gesmil a la mà.
I les tardes aquelles de passeig i silenci.
Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d'Agost, al vespre,
amb l'olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l'airet meneja la cortina.
Els pecats que he comès no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comès, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, crec que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,
d'anar fent-me en l'alegre treballar dels teus dits,
d'ésser bolquers i dies i setmanes i mesos,
percebent, des del ventre, tota la teua joia
-la veu, les mans, les llanes, el tacte, les pupil·les-:
la joia, l'esperança, el dubte, la temença,
dins el món clar i inèdit i novell del teu ventre.
Tinc tanta i tanta pena i tinc tanta amargor,
que em gire i no veig on puga deixar-me caure,
com no siga ficant-me en el teu ventre, mare.
Jo sé que tu voldries, quan em veus tan amarg,
agafar-me, engolir-me i guardar-me de tot
en les teues entranyes, ben teu, més teu que mai.
Per tu vinc d'una raça ben amarga d'amargs.
Vaig ser el primer nét i el iaio se me'n duia
al braç a la Societat dels Colombaires
i em posava damunt de la taula: "El meu nét".
Jo tenia aleshores uns mesos. Pel matí
ell em venia a veure quan tornava del forn.
Un dematí el mataren a la boca del forn;
estava treballant. Tota la casa estava
plena de crits i gents, de calor -era el mes
de juliol-, de plors, d'esgarranys amb les ungles.
De vegades voldria saber què vaig fer jo
aquell matí: tenia onze mesos només
-veig un infant a gates entre els peus de la gent.
Potser encara tinc, no sé, no sé com dir-ho,
l'estupor de l'infant abandonat, en terra,
mentre a casa hi havia tant de plor, tant de crit
i no venia el iaio com els altres matins.
El nínxol dels meus iaios, a l'entrada, a l'esquerra,
és un nínxol antic i verdós, amb indicis
d'heura i amb una làpida de marbre negre i ters.
Hi ha allí un gerro petit amb unes poques flors.
És el tros més humit del cementeri, a l'ombra.
Davant, a l'altra banda, el nínxol dels meus tios,
els seus fills. Al bell mig, està la meua filla.
Quan jo tenia dos o tres dies només
va morir el meu tio Josep Maria: encara
em varen dur a ell per tal que em conegués.
Manuel havia mort un parell d'anys abans.
Isabel s'ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents
se'n van al cine, escolten la ràdio, conversen,
l'home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l'agafa i la besa, de sobte, contra un mur.
Són coses ja sabudes encara que no es vegen.
I la dona agraeix com un do aquell furor
masculí amb una llum, una humida tendresa
als ulls, com una llàgrima, després d'estar sis anys
casats, d'haver parit, d'haver lluitat, patit
quotidianament i domèsticament,
quan potser no esperava reviure aquella fúria
d'aquells dies de nuvis -abraçant-se, besant-se,
ja se sap, al cinema, a qualsevulla banda,
sentint-se un tendre objecte d'afanyosos grapats.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Jo no sé si és correcte o no és correcte açò,
citar-me jo mateix, traure un vers dels meus versos
i posar-lo davant d'açò que vaig a escriure;
en tot cas no m'importa gens la correcció.
Altres coses m'importen ara i em couen i em...
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Ho he dit. Ho torne a dir. No rectifique res,
car estic on estava i estaré on vaig estar,
amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen,
que no saben llegir, que cauen i que blasmen
i demanen perdó a la Mare de Déu.
La Mort m'ha despertat un vast amor per ells.
I ací estic, on estava, entre els poals del fem
i els poals de les clíniques, entre la pobra dona
i el comptable i el xic que ha robat on treballa
i el vidu que gemega pel passadís i el guàrdia
i la dona que mira els cartells del cinema
i la xica que va llegint novel·les "roses"
i l'aigua entre la brossa i els canyars i l'amor
i la ira també i tots els funeraris
vestits de gris i amb metres pels muscles i pels braços.
He passat unes fulles d'un fullet il·lustrat.
Tracta dels mars d'Itàlia. Aquell cercle d'arbredes
de fulles petitíssimes, alegres, innombrables,
vorejant Portofino -les cases, les finestres,
les muntanyes, les veles- i l'Isola del Giglio,
i Ponza i més avant el castell, l'aigua, els pins,
les velles pedres d'Ischia, i una ermita de Capri
plena de calç o sal, tota feta de calç
o de sal, feta un ordre càndid de calç o sal,
alçant el bull, cruixint dessota el sol enorme,
i he recordat Stròmboli, i he vist el món amable
i formós i he sentit una admiració
sense paraules, trèmula, com un agraïment
envers Déu. Ara em dol no haver-me agenollat
com volia -i volien el meu cos, la meua ànima-
al meu despatx, ací, entre quatre parets
nues, en el silenci d'una nit de diumenge,
entre "colilles", llibres, revistes i papers,
en el lloc més petit de ma casa, a donar-li
a Déu, sense paraules, les gràcies per tot,
per Portofino i Ischia i Ponza i Capri i Giglio
i Ingrid Bergman i Itàlia i Burjassot i el cos
d'aquella xica que es menjava unes ostres
asseguda en la roca d'un gravat dels fullets.
I Taormina i Rímini i Pésaro i les veles
adriàtiques, Bari i Ravello i Amalfi...
És possible que mai no puga anar a Itàlia
i sent un gran desig de callar, de que hi haja
silenci quan acabe, només, de dir uns noms
-Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna,
Peruggia, Ferrara...-: de vegades em basta
passejar per la boca, com pedretes de grava,
uns noms, uns noms a soles. I veig homes i dones
i penes i treballs i pecats i esperances
i infants i barques i arbres i menjadors i nínxols.
I em naix com una fina, una benigna música,
i em ve com una llum, i no em menejaria,
no em mouria d'on sóc i seria com sóc:
és com una por, càndida, de que, en moure'm, es trenque
un tel, un tel primíssim, en mon cos, en ma vida:
de que es trenque aquest ordre de tendríssimes baves
seques de caragol, de fils de cucs de seda,
aquest ingràvid món -si parle, si em menege.
Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l'esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula
-pares, carrer, Itàlia, mort, diumenge, llum, Déu...
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraïment
en un paper ratllat, ara que és ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe ací, en silenci.
Si pogués posaria una pedra damunt.
Gràcies per la vida. L'he descoberta ara,
com és, aquesta nit: com si m'hagués posat
la mà en una monyica i hagués trobat, de sobte,
entre totes les venes, el tic-tac del meu pols.
És un descobriment pueril i extraordinari.
De vegades voldria fer versos nobilíssims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metàfores de sal
intercalant alguns "Oh la lluna! Oh, les verdes
illes assolellades!": tot això que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartià de Goethe. Però no puc. No sé.
De vegades voldria ser filòsof, tenir
un sistema. O escriure coses rigorosíssimes.
Però potser m'agrada massa veure la dona
del metge quan pren banys de sol a la terrassa.
Potser té ella la culpa de que jo mai no puga
veure aquests desigs complits i satisfets.
Em posa nerviós i només escriuria
S. O. S. per totes les parets, les finestres.
Demà o despus-dernà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Tot el dia caçant amb el pare, aquell dia
terrible de ponent. I els pins de Porta-Coeli.
I el barranc. Tot el dia anant amunt i avall
pare i fill. Tot el dia terrible de ponent.
I enllà els forns de la calç. I el pa que, pel ponent,
punxava en les genives, feia mal en la llengua.
L'aire, com unes flames, se't ficava pels nassos
i et bullia el cervell pegant colps contra els ossos
del crani, tot el dia, i els ulls et feien mal,
semblava que volien eixir-se-te'n els ossos
de la cara. I tenies unes ganes enormes
d'orinar i orinaves quatre gotes a penes.
Una gota d'orí persistia en un jonc
fent-lo vibrar primer i vinclant-lo després.
I la gota era un lloc de besllums on el sol
insistia, insistia, es feia quasi gràvid.
El fill seguint al pare, tot el dia, caçant.
La il·lusió del pare, el silenci dels dos
acostant-se a una mata, i la pedra llançada
a la mata, i l'espera, i altra vegada amunt
i avall. Les espardenyes desventrades, desfetes.
I aquell dolor de cap. I la set. I el ponent.
Totes les cames plenes d'esgarranys i de pols.
I el tren. I el fill dormint contra el muscle del pare.
I la mà gran del pare, aspra i suau i trèmula,
aclarint els cabells desordenats del fill.
El silenci del pare que no havia caçat
res, els dos en silenci, el fill dormint, el pare
callat, tornant a casa, i el fill mirant el pare:
"L'alcaravà, jo crec que l'ha tocat d'una ala..."
I el silenci del pare que havia fracassat
davant el fill, i el fill amb una obscura pena.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anirà pel carrer amb un fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho;
algun funcionari haurà passat el dia
vestit damunt el llit d'alguna pensió,
recordant el seu poble, potser alguna núvia
que va tenir, potser el seu llit de canonge;
un marit tindrà ganes de plorar contemplant
la seua dona car no li cabrà cap dubte
de res de tot allò, i plorarà mirant
els seus fills; la comare estarà nerviosa,
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant,
tot deixant la partera tota plena de crits;
el rector tractarà que la seua mare
comprenga que no deu pensar allò que pensa
del metge del cantó i aquella xica rossa;
la portera haurà vist eixir la del tercer
i haurà dit que no sap com el marit està
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;
una mare haurà anat a casa del seu fill
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,
i haurà llavat la roba perquè la seua nora
estiga més tranquil·la; un nuvi haurà comptat
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia;
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi
la besàs a la boca per primera vegada;
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors;
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhin
amb el seu aparell de galena; i la mare
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal·ligrafia noble,
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,
sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant;
i l'aire en la cortina. Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu
dormir animalment, amb el llençol damunt,
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos.
El marit dormirà de costat: del costat
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí.
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"-
potser tornaran ara del cine, del cafè;
ella anirà per casa en camisa, amb sabates
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Quasi no són a casa. Tenen amics. Se'n van.
Sempre tornen de nit. Sobretot els dissabtes
tornen tard. Al quart pis hi ha un vell. Fa vora un any
se li morí la dona. Viu a soles. No parla
quasi mai amb ningú. Vénen, de quan en quan,
dues mongetes. Una, la més jove i més blanca,
és filla d'ell. La rep nerviós, com un nen.
Mira la seua filla. No sap què dir: només
mira la seua filla. De vegades voldria
agafar-li les mans; es conté a dures penes.
De vegades voldria agafar-li les mans
i agenollar-se en terra. Es conté a dures penes.
Després, discretament, l'altra mongeta dóna
a entendre que ja és tard. Ell es queda més sol.
Va per la casa, sol, i plorant, com un gat,
com el gat oblidat a la casa quan ve
l'estiu a la família tanca i se'n va al seu poble.
La casa, amb una olor de "colilles" per terra
i en certs llocs el perfum que deixen les mongetes.
I la dona prenyada que sent créixer el fill
a les seues entranyes, i la dona, desperta,
que sent desfer-se el fill totes les matinades
des de fa divuit mesos; i l'aixeta, a la cuina,
que tanca mal i cauen gotes de quan en quan,
i el fill que plora en somnis, i el fill que es mor i els pares
que no saben que es mor, al costat seu, allí,
i la xica que vol a Eusebi, i la criada
que li fan mal els ossos, i el xic de la botiga
que dorm com una pedra. I el silenci absolut:
un silenci de nínxol desocupat encara,
però que està comprat, encara buit, allí,
entre els nínxols ja amb morts. Veig els nínxols, els nínxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em sé dins d'un nínxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i és just que tots dormen, ho sé,
i açò no és ningun nínxol, açò és el meu despatx.
I em sent, sense taüt, ajagut en un nínxol,
encara viu, ho sé, i no puc evitar-ho.
I ara me n'aniria pegant crits per la casa,
i amb això no sabria si jo estic viu encara,
ni encara que Isabel em digués que estic viu,
ni encara que els veïns deixassen els seus llits
i pujassen a casa i em diguessen que estic
viu i que estic en casa. I no gose tocar-me,
i no gose mirar-me, i tinc por, i tinc ganes
de resar, i no puc, tinc por de mi mateix,
tanque els ulls per no veure. I pense les parets
blanques del cementeri de Burjassot, per on
entraven els cadàvers, i recorde la por
que tenia a tocar-les, i com tancava els ulls
per no veure el Dipòsit, allí, entrant a la dreta.
L'autòpsia del iaio, allà, dessota el sol
feroç de juliol, i la sang, i les mosques,
i la pols del camí, i la sang altra volta,
i matèries grogues, i matèries grises,
i totes llefiscoses, i la pols, i les mosques,
i la pau del secà quiet en el migdia,
i el colp, el colp petit de la fulla d'un únic
llegonet que, lluny, sol, pega en alguna pedra.
La calç de les parets i la sang de l'autòpsia.
L'estrèpit fugitiu, com de seda rompuda,
com d'un tel esgarrat, d'uns ocells, d'unes ales.
I silenci altra volta. L'ascensor, l'ascensor
ara puja, lentíssim i nocturn, funeral:
potser hi ha algun malalt, ve algun metge potser,
potser ve el funerari amb un metre tirat
damunt el muscle, amb una llapissera a l'orella,
o amb un cigarret apagat entre els llavis,
i potser duu un taüt, i unes fustes, i uns draps
negres i grocs. I puja l'ascensor. I l'escolte.
I encara no s'atura. I puja. I puja encara.
I no puc menejar-me i eixir i obrir la porta
i abocar-me a l'escala. I puja l'ascensor:
no deixa de pujar. Ja no en deuen quedar
més pisos, però encara el sent pujar, lentíssim.
Ara el sent per damunt el meu cap, i gravita
damunt el meu cervell tot l'enrenou dels ferros.
I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balcó de la casa on vaig nàixer
un colomer, les teules i enllà els pins de les monges.
I sóc ací. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací,
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Vaig palpant les parets del passadís, a fosques.
M'entra el pànic de sobte. Em puja des dels dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare... ! No puc.
Hi ha de sobte un silenci, sec, del tot, absolut.
No s'ou res. Res de res. Tots són, ara, als seus nínxols.
El passadís és llarg. És més ample que mai.
També és més llarg que mai. Evite les parets.
Camine en la foscor del passadís nocturn.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperàs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.