Manfred

Novembre obria els seus braços
i tu nu, com cada matí,
cercaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.

On són els ocells d'ales blanques,
on és la salvatge remor,
on és la memòria marina
d'escuma i elisi del nord.

I mut contemplant la tragèdia
recordes quan vares fugir
d'aquella Alemanya boirosa
on tu no hi tenies sentit.

Però Manfred què li han fet al mar?
que l'aigua s'ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruteixen tot.

Però Manfred que li han fet al mar?
que t'han arrabassat el cor
amb llances de misèria
l'atlàntica bellesa que ho inundava tot.

Novembre obria els seus braços
i tu nu, com cada matí,
buscaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.

Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissal dels dofins.

I diuen les bruixes marines
que et veuen badar pels esculls,
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mars de tristesa al teus ulls.