T'estimo en la rutina

T'estimo en la rutina
dels vespres coneguts.
T'estimo en el llenguatge
dels gestos ja sabuts.
T'estimo quan em beses
com a un desconegut.
T'estimo si ens sorprèn
l'amor desprevinguts.

T'estimo en la derrota
del cos en front del mirall.
T'estimo en el desordre
que em posa tan malalt.
T'estimo en els llarguíssims
silencis de sofà.
T'estimo quan t'emprenyes
si em fumo el teu tabac.

T'estimo quan em deixes
penjat sota els llençols.
T'estimo quan em dius
“Sembla que visquis sol!”
T'estimo quan no entens
que a mi m'agradi tant
la pluja tardoral
que inunda la ciutat.

T'estimo simplement
per tot allò que no t'hauria
d'estimar.

T'estimo quan et queixes
que no tens temps de res,
que sempre estàs corrent
—“Ningú no m'ho agraeix!”—
T'estimo quan t'aixeques
traient foc pels queixals.
Millor que no parlem
del teu mal despertar...

T'estimo quan segueixo
els rastres que has deixat,
que em porten als teus braços
després d'un temporal.
T'estimo entre les restes
de la passió enyorada.
T'estimo preocupada,
absent, despentinada...

T'estimo quan t'agafa
la neura dels regals,
els dies de Nadal
que em deprimeixen tant.
T'estimo en la mesura
que els déus m'han ensenyat...
Ja ho saps, que no m’agrada
llegir-me els manuals.

T’estimo simplement
per tot allò que no t’hauria
d’estimar.