La dona alliberada (La fada gegantina)

Ella sempre va de pressa,
agafada a una cançó,
complement de la disfressa
que maquilla la tristor

d’una dona rebregada,
d’uns records desgavellats.
Du la mirada amarada
darrere uns vidres fumats.

Va buscant una vitrina
per protegir el seu fill
i una fada gegantina
que l’allunyi del perill.

A la feina un gran somriure,
per no atabalar els companys,
i un sospir per sobreviure
no sap encara quants anys.

Ja a ningú no diu què passa,
i si algun cop no pot més,
la seva mare l’abraça:
«Tonta!, si no passa res!»

I a les deu arriba a casa
un tirà desconegut,
que, tot esmolant l’espasa,
torna a beure el que ha begut.

Cap a quarts de matinada
ja la planyen els veïns.
Milers d’hores humiliada
l’estan fent malbé per dins.

Esquinçada, fuig de pressa
no sap cap a quin indret,
com que la tristor li vessa,
s’amaga en un carrer estret.

I en un antre cau estesa
per deixar-se enverinar,
però li han dut suc de tendresa
feta amb versos de joglar.

D’un glop s’empassa el beuratge,
bé la sentirem cantar,
que bombolles de coratge
li esclaten al paladar.

Compromesos d’altres lluites,
apropeu-vos a entonar
els quatre versos que falten
perquè es pugui alliberar.

Que la fada que dormia
crisàlide dintre seu,
serà la més gegantina
quan escolti tanta veu.