Dessota dels àlbers

No et puc prometre el mar
ni el cel ni els estels
només et puc prometre el meu cos i sé
que potser demà ja no estarem junts
dessota dels àlbers.

Poesia que bressole amb els llavis
i que em fa devot de Santa Veritat.
La ferida que em va fer aquell dia
Em desperta com un vers de l'Estellés.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia patrona de la vida,
s'agenolla davant teu el meu dolor.
Pregaria que la tipografia
fos fidel al cal·ligrama del meu cos.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia que bressole amb els llavis
i m'empeny contra el futur amb decisió.
No voldria aquesta vida meua
sense llibertat sencera i sense tu.